dimarts, 9 de desembre del 2014

El drapaire: Un ofici desaparegut


Eren unes persones que es dedicaven a anar pel carrer, amb un carret generalment, tirat per una egua o un ase. Al costat del pescant hi duien penjat un cèrcol de ferro i, una vareta a la mà de ferro o de metall. La feien dringar constantment perquè la gent sabes que el drapaire era allà, per si tenies ferros, metalls, paper o qualsevol altra andròmina per vendre. El drapaire acostumava a tenir un magatzem on posava en ordre les mercaderies comprades. El mateix magatzem era una  botiga d’articles vells i, podies anar a buscar quelcom que et fes falta i, sí ho trobaves, era molt més barat!  

Per que parlo del drapaire? L’altre dia, en un programa de la televisió catalana, varen fer un petit reportatge. Tractava d’un home que feia anys es quedà sense feina i començà a anar pels contenidors amb un carro de la compra, recollint tot allò que li servia per vendre. El que em semblà excepcional fou quan el reporter enfocà aquest home que ens ensenyà una llibreta, on portava molt ben apuntat el que guanyava cada dia de la setmana. Amb l’import guanyat es pagava una habitació, per no dormir al carrer, i la resta era per menjar.

Aquest home estava molt preocupat per la crisi que estem vivint, cosa que ha fet augmentar el nombre de persones que busquen pels contenidors. Per això cal sortir molt aviat al matí. Tot i així, els ingressos havien minvat i tenia por de no poder pagar-se l’habitació.

Abans un drapaire podia, d’una manera senzilla, viure de la seva feina; avui totes les petites coses que es puguin fer per sobreviure, tot i posant-hi imaginació i ganes, és impensable que solucionin els mínims a ningú. És trist veure que cada dia augmenten les persones que podem veure abocades dins els contenidors, fins i tot en els de l’orgànic, per si troben algunes restes de menjar. Com és possible que en el 2014 de la nostra era, i amb els milions d’anys que fa que habitem aquest planeta, encara no s’hagi arribat a la conclusió que la Terra és la casa de tothom? Tots tenim el mateix dret a la pau, a la tolerància i al respecte. Però, per sobre de tot, el dret a la vida digna, fins els habitant de l’últim racó del Planeta.

                                                                                                                             Salut

La baula defectuosa


A la societat arxiconsumista del planeta Terra, va sorgir una nova tendència estètica tan ridícula com totes les que la precedien. De nou els cabells eren els protagonistes perquè els gurus de la moda, avorridíssims que la massa capil·lar creixés segons la llei de la gravetat, van decidir desafiar aquell instint genètic; prou del clàssic allisat a mà, de les planxes candents, dels tractaments asiàtics! El més fashion era que els cabells s’enfilessin cap al cel. S’havien de pentinar i esculpir cap amunt, i com més alt millor.
No cal dir que les multinacionals cosmètiques van aprofitar aquell filó. Una extensa gamma de productes capil·lars va envair el mercat. Tothom mirava amb enveja l’alçada que prenien els cabells de les models, de les presentadores i de les it girls, que lluïen unes cabelleres enlairades cap amunt amb forma de torre Eiffel, d’arbre amb ocells, de trompeta...
Les empreses més potents van començar la guerra de la competència amb l’habitual màrqueting brut, fins que un estudi de mercat (previ suborn) va proclamar que el millor producte per mantenir els cabells esculpits i enlairats «com una escala cap al cel», era la laca Stairway to Heaven. Aquesta marca va aprofitar la cançó dels anyencs Led Zeppelin per llançar un espot publicitari de força èxit. I gràcies a tot plegat, Stairway va duplicar les vendes en una setmana i va exhaurir l’estoc emmagatzemat a un soterrani il·legal de Onkoyesthà (Pet-Xhina). Per aquest motiu, les fàbriques clandestines de Pet-Xhina van obligar a fer torns de vint hores els seus treballadors, que només disposaven en tot el dia de cinc minuts per menjar i d’altres cinc per anar al bany. Tanta pressió al cervell i a la bufeta va ocasionar síncopes, ictus, atacs de gota, d’asma i de gelosia, i com a conseqüència, els errors humans van desembocar en falta de sincronització a les cadenes, sobreescalfament de la maquinària i centenars de remeses defectuoses.
A la fàbrica de Ping-Pang (Pet-Xhina), que com a totes les altres, no complia les normatives de seguretat, va produir-se un incendi colossal que va causar centenars de morts i una columna de fum que es veia des del satèl·lit Ficoelnàs. El foc es va escampar ràpidament, fins a arribar a un bosc de moltes hectàrees que tot just començava a rebrotar després que una fuita radioactiva de la central nuclear de Khina-Poor el devastés una dècada abans.
Per acabar-ho d’adobar, cal aclarir que el gas de soja emprat per Stairway era altament mutant, sobretot en entrar en contacte amb el betum i derivats. I vet aquí que els camperols de Voö-Mitho (Pet-Xhina) s’alimentaven únicament de l’arròs transgènic i experimental que conreaven servint gratuïtament de conills d’Índies a la multinacional Petronilus. I a què no endevineu quins components verinosos es trobaven a les llavors d’aquest cereal que manipulava la “Petro”? Doncs plom, mercuri, cadmi, arsènic, i... el betum, efectivament. La cadena d’esdeveniments desastrosos ja estava servida.
I finalment va succeir l’inevitable. Mentre a Voö-Mitho recol·lectaven l’arròs, es va produir una explosió atòmica que va multiplicar la potència d’Hiroshima i Nagasaki. Una capa radioactiva va envoltar la Terra i l’ozó va esfumar-se per complet… La raça humana no va sobreviure i va desaparèixer en poc temps, així com el animals, la vegetació i tots els éssers vius, inclosos els escarabats de cuina. A aquelles alçades, el planeta patia fatiga extrema per esgotament, i va aprofitar per fer unes vacances amb cura de desintoxicació inclosa.
Van passar molts i molts mil·lennis i unes quantes glaciacions, fins que la Terra es va recuperar. I quan finalment va tenir forces, mostrava les cicatrius de la civilització. Amb esforç va greixar el seu mecanisme de rotació per tornar a girar a poc a poc, i el sol va escalfar-la de nou. Tot va esdevenir idíl·lic: la llum, la terra fèrtil, l’oxigen... Inclús una mena d’éssers unicel·lulars que començaven a desenvolupar-se als estancs d’aigua dolça, però la Terra va dir: «¡Ja n’hi ha prou!». I després de reunir-se amb la cúpula del desenvolupament dels éssers vius, van acordar l’exterminació d’una baula defectuosa per garantir una evolució pacífica... I l’ésser humà, mai més va poblar un planeta de l’espai infinit ni de més enllà.



-------FI---------

                               
                                                                       Cristina Niubó

Un lugar más seguro


El ciudadano JK1 gira la palma de la mano. Allí, incrustado entre carne, músculos y tendones, al final de la manga del traje ceniciento a juego con su cara gris, reluce el dispositivo multimedia no interactivo. El fulgor de la pantalla le hace abrir de par en par los ojos apagados. El perfil cetrino del Emperadente, incapaz de cuadrar el color del tinte del pelo con el de la barba, señala a cámara con el índice.  Un titular, tal cual el ojo izquierdo presidencial, baila a lo loco por la pantalla. Enseguida un chillido fuera de lugar propaga su mensaje. Por lo visto, el mundo es ahora un lugar más seguro. Así, pues, sin asomo de dudas, se reincorpora a la fila de ciudadanos grises, silenciosos y ordenados, con las miradas centradas en las palmas de sus manos, y continúa con su camino de regreso a casa.
Ahora el neoparte continúa con otro vídeo. Al final de la humeante calle ultramoderna, junto a las señales de prohibido hablar y la de un hacha ensangrentada encima del prototipo de ciudadano gris, se recorta la inquietante silueta de un hombre con gabardina ante un edificio tan fálico como colorido.
Aquello no es un hombre, sino un elemento no deseado. Se ha saltado todas las prohibiciones acerca de la interacción social. Y aborda a otro ciudadano gris con las peores intenciones. Quiere… Cierro la boca y pongo las manos delante de los labios para contener las arcadas. Ese maldito degenerado quiere… casi no puede expresarlo con palabras. ¡¡¡HABLAR CON ÉL!!!
El clandestino mira a cámara. Se acerca al ciudadano, se quita las gafas de sol, se baja las solapas, se descubre y muestra un dispositivo ocular multimedia incrustado en el ojo izquierdo.
—Vive la resistance! —exclama con el brazo derecho alzado, donde un móvil de ultimísima generación cubre el muñón del brazo derecho, un irregular y palpitante trozo de carne mal cicatrizado.
—¡Largo de aquí! —exclama el ciudadano—. ¡No quiero problemas!
Y le da la espalda. Inmutable, el clandestino centra el visor del dispositivo multimedia en su interlocutor. ¡Y no tiene la menor intención de marcharse de allí! ¡Por la sagrada tecnología! ¡Pretende saciar sus aberrantes ganas de charlar! Enseguida saltan las señales de alarma. Un punto rojo se activa. Gruñe el visor de la cámara al ponerse en movimiento y el ciudadano se aleja del clandestino.
—Hablar está mal —susurra.
—Disimulas bien. Pero no voy a marcharme sin saber cuál es el cargo que ocupas en la resistance —dice el clandestino.
—¡Qué dices!
—¿Quién eres? ¿Qué cargo ocupas?
El ciudadano se le enrojece la cara y se hace un silencio tenso entre ambos.
—Tú estás loco —dice y mira alrededor con la cara desencajada—. ¡No me hables! ¡Déjame en paz!
—¡Dejen de hablar! —ordena una voz metálica e informatizada, procedente de la cámara—. ¡Y disuelvan la reunión ilegal!
Un pitido agudo e intermitente, repetido en bucle, tan molesto como inquietante, interrumpe la discusión.
—¡Se acabó su tiempo! —dice la voz informatizada—. ¡Procedemos a la detención!
—¡Ya era hora! —dice el ciudadano, mirando con inquina al sospechoso.
Sonriente, el clandestino le mantiene la mirada.
—Recuerda. Como miembro de la célula, debes manifestarte durante el arresto.
—¡¿Detenerme?! ¡¿A mí!? ¡Sin duda estás loco! —dice el ciudadano y se encoge de hombros sin entender nada en absoluto.
Se gira. Y acto seguido nota un golpe en la cabeza. Le han atrapado dentro de una red.
—Quedan detenidos —dice la voz informatizada con tono rutinario—. Están acusados de pertenecer a una asociación ilegal de la peor calaña, que siempre ha abogado por promover la libertad de expresión. Y se les aplicará la ley antiterrorista. Y tienen la obligación de permanecer callados.
El neoparte ha puesto los pelos de punta a JK1. Parece mentira que aún a día de hoy haya gente así, capaz de saltarse la ley para hacer cosas sin sentido o tan poco productivas como relacionarse con sus congéneres para hablar.


Resopla, aliviado. Suerte de aquel feliz arresto. Suerte de aquel final subrayado con el titular vociferante: «¡El mundo es hoy un lugar más seguro!». Suerte del gran Emperadente, de nuestros líderes. Si no, ¿adónde iríamos a parar? Y siguió caminando sin salirse de la fila.