XIVè Concurs de Relats Breus de Dones

Ja podeu presentar els treballs per participar en el XIVè Concurs de Relats Breus de Dones “Paraules d’Adriana”, que convoca l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. Com cada any poden participar-hi totes les dones majors de 16 anys que ho desitgin i s’atorgarà un primer premi de 550 € i un accèssit de 300 €a la millor obra feta per una autora de Sant Adrià.

Premi de relats Mira'm als ulls

T'agradaria veure publicat en un llibre el teu relat?
I que els beneficis del llibre es destinessin a una causa solidària?
Participa al Premi de Relats Curts Mira'm als ulls!

El premi, obert a tothom, s’emmarca dins el Pla d’Acció Social (PAS) i tracta el lema “Mira'm als ulls", que els participants poden interpretar lliurement, posant el focus en la realitat social actual, des de la sensibilitat tant de les persones que viuen situacions difícils, com dels qui dediquen el seu temps o els seus recursos a ajudar els qui les pateixen.

De l'1 d'octubre al 31 de desembre de 2014

Un any plujós

“Oh Déu!”, vaig exclamar després de passar pel control de passaports de l'aeroport internacional de Seattle-Tacoma i aturar-me davant un quiosc. Em va cridar l'atenció una de les samarretes de l'aparador: “Welcome to Seattle Rain Festival, January 1st – December 31st”.

Era setembre i la feina de periodista i l'afició per córrer —volia participar a la marató de Seattle de finals de novembre— m'havien dut fins allà. Feia mesos que voltava pel món entre vacances, estudis i feina, i estava tip de la pluja. Havia començat l'any a la costa est escocesa, on la pluja més que abundant és freqüent. Ben entrada la primavera a cada jorn recordava que “a l'abril aigües mil” i que “pel maig cada dia un raig”. Sí, a Escòcia també. Després, vaig estar tres setmanes a Barcelona, amb un insòlit inici d'estiu passat per aigua. Per últim, part del juliol i tot l'agost vaig estar viatjant pel Nepal i l'Índia. En plena estació monsònica, l'aigua i la xafogor marquen una monotonia només trencada per breus clarianes amb traces d'arc de Sant Martí, i és clar, pels paisatges exuberants. Però ja se sap, “qui no vulgui pols que no vagi a l'era”.

Constatar que la freqüència de pluja al litoral nord-oest dels Estats Units dóna per fer ironia en samarretes i souvenirs, em va fer somriure. O no era ironia? Vaig sortir al carrer per buscar un taxi i, com no podria ser d'altra manera, estava plovent.

Després d'indicar al conductor la meva destinació —Capitol Hill, el barri de Seattle que s'aixeca entre els llacs Union i Washington—, vaig parar atenció a la cançó que sonava a la ràdio. Era l'Albert Hammond interpretant “It never rains in southern California”. Més ironia, vaig pensar. Llavors vaig preguntar al taxista fins a quin punt era certa la frase de les samarretes de l'aeroport. El taxista em va tranquil·litzar dient que era una exageració semblant a la del títol de la cançó d'Albert Hammond. El que semblava l'inici d'una de tantes converses efímeres sobre el temps que es tenen en llocs de pas, com ara taxis, ascensors o sales d'espera, va derivar cap a una interessant conversa sobre cançons amb la pluja com a inspiració.

Sens dubte aquell paio en sabia un munt, de música, i no només parlava del grunge, Nirvana o Pearl Jam, sinó de tots els estils i èpoques. N’era un autèntic fanàtic! I a mi, que m'agrada gairebé tota mena de música, em va donar per cantarellejar les melodies que ell anava esmentant. Aquesta càlida afinitat va compensar la fredor de la pluja que seguia caient a l'exterior.

Ens vam anar engrescant i el trajecte fins a la ciutat de la Space Needle se'm va fer més curt del que pensava. Arribats a destinació, el taxista m'aconsellà que no m'amoïnés per la pluja a Seattle i que, si volia veure ploure de veritat, visités la península d'Olympic, situada a l'oest de Seattle entre el braç de mar del Puget Sound i el Pacífic. Mentre em tornava el canvi de la carrera em va dir:

—Si vol sentir de debò la pluja, escolti l'obertura de l'òpera l'”Holandès errant” de Richard Wagner, on sens dubte els sons de timbals, trombons i trompetes, el faran viure l'embat d'una tempesta.

Vaig prendre l'equipatge i ens vam acomiadar. Tenia ganes d'arribar a la que seria la meva petita llar fins a finals de novembre quan se celebrava la marató de Seattle, i sense aturar-me a contemplar detalladament ni el carrer ni el veïnat, vaig dirigir-me cap a la porta de l'edifici d'apartaments.

Passats uns dies, vaig decidir submergir-me del tot en el festival de la pluja de Seattle i gravar al meu MP4 cançons relacionades amb la pluja per escoltar-les mentre m’entrenava pels parcs i carrers de la ciutat. No em feia res que algunes d'aquestes cançons evoquessin tristesa, malenconia i mals tràngols. Sovint la pluja funciona com una excel·lent metàfora per expressar aquests sentiments. Vaig cercar vídeos i versions de moltes cançons amb títol plujós, algunes que ni tan sols coneixia: ”It's raining again” de Supertramp; “Rain”, dels Beatles; “Rain must fall”, de Queen; “It's raining man”, del duet The Weather Girls; “November rain”, dels Gun's and Roses; “Shadows in the rain”, de Police, o “Have you ever seen the rain?”, de John Fogerty, l'ànima de la Creedence Clearwater Revival, cançó versionada per grups com ara REM, Rod Stewart o Dire Straits, entre d'altres. Precisament dels Dire Straits és “It never rains”, una frase feta que recorda al nostre “plou sobre mullat”. Vaig tancar la recopilació amb l'obertura wagneriana que m'havia aconsellat el meu taxista. Tot i no ser la peça més apoteòsica de Wagner, segur que m'ajudava a visualitzar les darreres milles de la marató i l'arribada sota la pluja. I així va ser aquell darrer diumenge de novembre a Seattle, gris i plujós.

Com tenia planejat, el darrer dia de novembre vaig iniciar el meu retorn mental i físic cap a latituds mediterrànies, amb una nova marató a la butxaca i la feina de reporter acabada. M'acostava a la fi d'un any que, donada la meva mobilitat geogràfica, havia estat passat per aigua. Casualitat o manca de previsió? En qualsevol cas, per al nou any calia buscar propòsits i objectius atlètics més eixuts. Fos com fos, trobaria melodies i cançons que m'acompanyarien en cada moment.

                                                                                                       Jaume Ferrández

Cançó de setembre

Davant meu, blaus, verds i grisos ballen al mar d’un setembre tebi. El sol mandrós de la tarda m’escalfa discretament, i un horitzó pletòric de cel amb pinzellades de núvols tous s’estén sense límits. L’aroma dels pins i de les figueres que custodien aquell indret sembla impermeable al pas del temps. I com a banda sonora de fons, la remor de la natura i el lladruc d’algun gos llunyà. La pau d’aquell instant és tan suau com un cotó de sucre, i m’agrada assaborir-ne un pessic cada tarda.

Quan el sol comença a rendir-se, passejo pel camí de ronda fins a deixar-lo a la mateixa corba tancada; aleshores, m’endinso per un sender que baixa entre pins, atzavares i fonoll. Quan ja no es pot continuar, em trobo amb la mateixa roca acollidora que m’ofereix la seva superfície per descansar davant del mar. I simplement, si tanco els ulls, puc escoltar una simfonia perfecta: onades que trenquen als penya-segats; gavines a la recerca d’aliment; el fru-fru de les copes dels arbres; el brunzit dels insectes... és una música antiga que sona com una cançó de bressol. Inclús, si em relaxo prou, em sembla percebre altres sons que abans em passaven desapercebuts, com el cruixit de la terra calenta, l’herba que creix o la resina regalimant per l’escorça d’un pi. Després d’aquestes tardes d’agradable solitud sempre em sento renovat, tan tranquil que voldria emportar-me aquesta melodia a les butxaques.

Malauradament, s’acaben les vacances i m’espera el caos de la gran ciutat. M’acomiado dels vells veïns, que em regalen préssecs dels seus horts, i dic adéu al poble. Abans d’enfilar l’autopista, l’olor d’aquella fruita dolça ja em fa venir nostàlgia de tot el que deixo enrere.

Amb una velocitat letal, m’engoleix el ritme accelerat de la capital. I de nou tornen les presses. De nou m’ataca un exèrcit de sorolls; de nou pateixo migranyes. Però a la fi, arriba el primer cap de setmana. Després d’esmorzar l’últim préssec, tanco totes les finestres i apago l’ordinador i el telèfon. Omplo la banyera i em submergeixo a l’aigua tèbia dins la penombra de la petita estança. Quan aconsegueixo buidar les meves oïdes saturades de ciutat, començo a sentir de nou, molt llunyans, aquells sons que m’acompanyaven a la roca solitària. Puc escoltar les onades, el vent, les cigales, els pins... Molt lentament em bressolen. Molt lentament.

                                                                               
                                                                                             Cristina Niubó

Aquel basilisco...

“La muerte se acerca dormida,

la vida se aleja al alba”.

Tales pareados cantaba la vieja Bastardilla cuando se calentaba junto al hogar. Eran noches frías de invierno, ambiente navideño y familiar. Todos sus numerosos nietos se sentaban en el suelo alrededor de “la Bastardilla”, viendo arder los leños.

El frío y la humedad se colaban entre piedra y piedra por las paredes. Aquellos vetustos muros contaban con demasiados agujeros.

            –Abuela, cuéntanos un cuento de los tuyos.

            –¡Sí, sí! –gritaban los otros niños con alegría. La miraban a los ojos, la abuela callaba y se hacía rogar–. Abuela, cuéntanos otra vez el de aquel basilisco.

“La Bastardilla” miraba a todos con actitud arrogante. Conocía la cantidad justa de súplicas que necesitaba para poder comenzar un cuento y que éste empezase con la intensidad necesaria. Sabía cómo tratar a los niños.

Las llamas aumentaron por un momento y miles de sombras alargadas se deslizaron pared arriba. Luego el fuego bajó y los leños crepitaron con fuerza.

            –Aquel basilisco… aquel basilisco…–comenzaba la vieja a murmurar, con los ojos bien abiertos, mirando fijamente a los niños con intención de asustarlos. Parecían salírsele de las órbitas y, con el brillo de la lumbre, venillas rojas y manchas amarillas surgieron en ellos. Los niños, sentados alrededor, se echaron hacia atrás. Más de uno ya comenzaba a temblar–. Aquel basilisco… ¿Sabéis qué es un basilisco?

            –Abuela, tengo miedo –dijo el más pequeño con voz temblorosa y apagada.

El viento aulló y los árboles y la tierra se estremecieron. Una luna blanca y llena coronaba el oscuro firmamento. Perros ladraron por las calles del pueblo. Los pastores venían de recoger sus rebaños y sus voces se oían a lo lejos.

El fuego enmudeció por una corriente de aire que bajó por la chimenea. Todo tembló y dejó de existir por momentos.

            –¿Oís el viento allá afuera, gritar por las calles la desgracia?

            –¿Qué desgracia, abuela? ¿Qué desgra…?

            –¡La del basilisco! –interrumpió la vieja con un golpe de voz rápido y agudo.

Aquella negra figura, de cabellos blancos y despeinados, de ojos saltones y manos largas y huesudas, bien podía atemorizar a los niños. Sus arrugas crecían y se empequeñecían con la luz temblorosa del fuego.

            –“La muerte se acerca dormida, la vida se aleja al alba” –cantaba la vieja–. El basilisco es una bestia horrible, mágica y oscura. Tiene la figura de una larga y grande serpiente y en su cabeza, una gran cresta de gallo. Bestia de Satanás, sólo con su mirada mata a la gente. Ataca cuando el alba y antes de que cante el gallo, ya que debe esconderse entre las rocas de la montaña para entonces. ¡No salgáis al alba si no ha cantado el gallo! ¡No vayáis por caminos estrechos y oscuros! ¡No os acerquéis a las montañas! Allí es donde el basilisco tienta con la mirada. ¡No le miréis nunca a los ojos!

Un niño, asustado,  gritó y se puso en pie para comenzar a llorar.

            –No sigas, abuela, me das miedo –dijo el pequeño sollozando–. Se acercó a “la Bastardilla” y le cogió la mano en actitud suplicante.

            –Pequeño, no debes tener miedo a los basiliscos. Debes enfrentarte a ellos y… ¿sabes cómo? Si eres valiente, sal una mañana muy temprano. No olvides llevar contigo un espejo y algún alimento para el camino. Anda hacia las montañas y una vez allí, verás amanecer. Prosigue tu camino por un pequeño sendero que verás junto al pie de la montaña. El sendero se irá haciendo cada vez más estrecho y se adentrará en el bosque. Verás que las ramas de los árboles cubrirán la luz del sol de la mañana. Los secos arbustos impedirán tu paso. Será oscuro y silencioso y ese será el momento de sacar el espejo de donde lo guardes. Llévalo contigo pase lo que pase. Seguirás andando, pero ahora más despacio. Tu mano no deberá temblar, pequeño. Y cuando oigas un silbido como el viento cuando baja por la chimenea, ¡rápido!, cierra los ojos, estira firme el brazo que lleva el espejo y… ¡comienza a dar vueltas! El basilisco se te acercará silencioso, por un lado u otro, pero allí estará seguramente. Cuando notes en qué dirección esté la bestia (lo sabrás por su silbido), párate y haz que el basilisco se vea a sí mismo en el espejo. Pero, acuérdate, ¡no le mires nunca a los ojos! ¡Mantén los ojos cerrados! Morirá por su misma mirada, sólo ella puede matarle. Será su reflejo en el espejo, su misma mirada, su propio verdugo. Lo oirás agonizar con gritos espantosos, gemidos horribles. Y tú no moverás el espejo, ¡sigue estirando el brazo bien recto! Cuando el viento frío pare de soplar, cuando ya sólo se oigan los ruidos del bosque y sientas tu brazo ligero… todo el mal habrá sido exterminado. Dios da fuerza y voluntad a todos sus fieles. Y Dios te dará felicidad eterna por haber vencido a una bestia del demonio.

“La Bastardilla”, satisfecha de su reconocido buen contar, miró a todos sus nietos con una sonrisa burlona. Todos los niños habían quedado inmóviles, callados.

El fuego aumentó por un momento y miles de sombras alargadas se deslizaron pared arriba. Luego bajó y los leños ardientes crepitaron con fuerza. Por unos momentos pareció distinguirse entre las llamas la figura del basilisco reptando entre los leños. Todos los niños se dieron cuenta y se miraron entre sí, con asombro y complicidad.

Uno se levantó y se alejó entre la oscuridad inquietante de la casa. Sus pequeños pasos retumbaron en lo más profundo de las piedras del suelo. Y la abuela siguió mirando el fuego con atención, olvidándose de todo.

Cuando el nieto que se había levantado regresó, “la Bastardilla” se dio cuenta de que traía consigo un pequeño espejo de tocador. El pequeño se acercó a la abuela y, sin mirarla a los ojos, extendió su brazo hacia la cara arrugada. Abuela y nieto, sin mirarse, sintieron el desprecio y el odio. “La Bastardilla” agarró el espejo y lo arrojó al fuego con rabia. Todos callaron y observaron las llamas, sin nada que decirse, conmocionados por lo que había pasado. De repente, el espejo estalló por el calor. Un sonido agudo y crispante resonó entre las cuatro paredes de la chimenea y su eco fue alejándose hacia arriba, como el humo del fuego, serpenteando entre las estrellas de aquella noche fría de invierno.

                                                                                                   Enric Suesta Andreu                            

Propera trobada

Recordeu que ens trobarem dimarts 21 d'octubre a les 19 hrs.