L’adrenalina em circulava per la sang i la suor començava
a amarar-me l’esquena. Amoïnat, vaig trencar per
un carreró fosc i vaig amagar-me a la primera porta que vaig trobar oberta. El
so de la pluja contra l’empedrat va esmorteir els grinyols de les frontisses al
girar. A les fosques, vaig atrevir-me a mirar amb cura pel petit vidre brut de
la porta, i em va semblar veure passar ràpidament una ombra. Arraulit al meu
amagatall, vaig esperar una bona estona fins que em vaig calmar. Fora només es
veia la foscor d’un carrer mal il·luminat. Estava nerviós i em moria per una
cigarreta. Quan pensava que tot havia estat producte de la meva imaginació, vaig
decidir continuar fins a casa, però al girar la maneta de la porta vaig
comprovar que estava tancada. Per més que la forçava es resistia a obrir-se. Què
podia fer? No portava el mòbil a sobre i per aquell carreró no passava ni un
ànima; només podia trucar a la porta de qualsevol veí malgrat les hores que
eren. Decidit a trobar ajut, vaig buscar un interruptor en aquell vestíbul, i
en tocar-ho, una bombeta nua va vessar la seva llum per uns instants i va petar
de cop. Em vaig quedar glaçat, immers en una foscor que m’engolia. Vaig
recordar que duia l’encenedor a la butxaca i trepitjant els vidres amb una
sensació molt desagradable, em vaig apropar on abans havia vist una escala. A
dalt de tot, una claraboia trencada deixava colar-se la pluja i certa claror. Vaig
pujar a poc a poc, i tot just quan arribava al primer pis, la flama ataronjada
es va apagar de sobte. Com era possible que també s’espatllés l’encenedor? Una
mena de corrent em va fregar el clatell i confesso que vaig sentir por. Tenia
la gola seca i necessitava aire. L’angoixa se’m va instal·lar a l’estómac i em vaig
haver de calmar. Va passar una estona on només sentia la pluja i la meva
respiració. Vaig continuar, i quasi a les palpentes vaig trobar una porta al
replà. Vaig aixecar el picaporta i vaig trucar. Els tres cops van sonar massa
estridents enmig de la foscor i van rebotar per tota l’escala. Vaig esperar
durant molt de temps i quan anava a trucar de nou, vaig notar que la porta era
oberta. La vaig empènyer amb precaució, molt a poc a poc, i em va aturar la
pudor de resclosit i a humitat que sortia de dins. Amb un fil de veu vaig
preguntar si hi havia algú, però no vaig obtenir resposta. Sentia una força
invisible que m’empenyia cap endins i que m’impedia oposar-m’hi. De sobte,
alguna cosa em va passar per les cames. Espantat, vaig donar uns cops de peu a la
foscor, però el miol d’un gat em va fer entendre que només es tractava d’un pobre
animal. La pudor era cada vegada més intensa però necessitava trobar l’habitant
del pis. Una resplendor esmorteïda es colava des de la cantonada del final del
passadís. Vaig tornar a preguntar en veu alta. Sentia al gat fregant-se’m a les
cames, i en abaixar la vista em va sorprendre que ara fossin tres felins en
lloc d’un. Vaig entrar a un saló decorat amb mobles vells, amb una porta mig
oberta al fons i un balancí buit que es movia sol. Volia pensar que el
balanceig havia estat obra d’un gat i que la pudor provenia de les restes de
menjar que hi havia a la taula. Tenia ganes de vomitar i no hi havia rastre de
ningú, només gats i més gats: estirats al sofà, dormitant a les butaques i escampats
a les catifes. No vaig tenir valor d’entrar a l’habitació del fons perquè sabia
que trobaria quelcom espantós i, en girar-me per marxar, em va semblar veure
una forma humana sortint del meu camp de visió. Vaig intentar fugir però els
gats m’impedien el pas i miolaven amb un so estrident. Sentia uns ulls
perforant-me el clatell i de nou aquell alè fred que havia notat a l’escala. El
terror es va apoderar de mi, i corrent com un boig, em vaig precipitar escales
a baix, a les fosques. Sense preocupar-me d’evitar els vidres trencats, vaig arribar
a la porta de ferro per colpejar-la amb totes les meves forces, i finalment vaig
aconseguir obrir-la per caure al carreró.
Hores més tard, sortia d’un bar de carretera, begut i amb
la roba xopa. Esgotat, em vaig enfonsar al seient del meu cotxe, i fumant una
altra cigarreta, vaig veure despuntar un dia gris i plujós. Duia algun tall al
peu i podia recordar la sensació esgarrifosa que havia sentit al clatell. Allà
mateix, em vaig quedar adormit fins passat el migdia. En somnis, vaig veure un
gat mullat i famolenc que somreia mentre jo obria la porta del fons del saló. A
sobre del llit, jeia el cadàver d’una dona gran envoltada de gats. Feia dies
que havia mort, però ningú l’havia trobat a faltar. Ja se sap que, en arribar
la tardor, alguns pobles de la costa queden gairebé deserts.
Cristina Niubó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada